Com avança la ecorevolució en la construcció i quines barreres ha de sortejar.
Com avança la ecorevolució en la construcció i quines barreres ha de sortejar.
“A penes un 15% de l’obra ja construïda compleix amb més de dos terços de les exigències a nivell ambiental. Tot està a punt, partides milionàries, consens polític i voluntat per part dels agents privats, tanmateix, això no acaba d’enlairar”, resumeix David Sabatés la situació des de ITeC. Llavors, “quin és el problema?”, es pregunta. Sortim a la recerca de les barreres que la construcció i edificació identifiquen en el seu viatge cap a un model més sostenible.
“Els edificis representen el 40% del consum energètic d’Europa i generen el 36% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle”, segons dades de la Unió Europea. Xifres que representen un desafiament per al mandat de Brussel·les d’aconseguir un parc d’edificacions zero emissions en 2050.
Preguntem al sector com avança en aquesta evolució cap a la neutralitat climàtica de l’edificació que, és indubtable, passes per la rehabilitació d’un parc altament envellit com l’espanyol, però també per la construcció d’edificis eficients. Però no és aquest l’únic vector de transformació al qual s’enfronta, per a convertir-se en una indústria amb els estàndards d’ecoeficiència que el nou marc normatiu exigeix.
Una altra dada: “la construcció i el manteniment dels edificis consumeixen el 40% dels materials utilitzats a la Unió Europea”, segons indica l’Agenda de la Construcció Sostenible, organisme promogut per diverses entitats professionals i educatives catalanes del sector.
La correcta elecció, fabricació i utilització d’aquests materials, és també crucial en el desafiament cap a un nou model econòmic. Amb uns valors que exemplifiquen l’economia circular, clau de volta en un model que en la construcció representa reptes des de la fase de disseny, a l’elecció de les tècniques constructives i els seus materials o la gestió de residus.
El sector immobiliari se sent preparat
“La indústria de la construcció està totalment alineada amb aquest repte”, explica Sabatés, director de Serveis i Relacions Institucionals del ja citat Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITeC): “Hi ha infinitat de productes i sistemes ambientalment òptims en el mercat de la construcció i, sobretot, en els laboratoris de I+D en universitats i centres tecnològics”. I com a exemple, parla dels onze projectes en els quals participa aquesta fundació de I+D+i operativa des de 1978.
Sabatés no oblida assenyalar que es tracta d’una alineació de la indústria, en part obligada per “una immensa amalgama de polítiques i normatives, amb el noble objectiu de regular i generar el canvi en pro d’una construcció més sostenible”. Per tant, ningú nega que el sector avança a ritme de decret, la pregunta és si les seves directrius són sempre les adequades.
Centrant-se en l’àrea de residus, Sebastián Molinero, secretari general de Andimac, afirma que “la indústria està clarament apostant, la qual cosa no existeix és un disseny orgànic a Espanya”. L’associació de la reforma i la rehabilitació opina que “es genera normativa en un entorn de ‘salvi’s qui pugui’. I això en un mercat com l’espanyol, integrat per petites empreses, és una cosa difícil de gestionar sense un disseny flexible i adaptatiu”. Entorn en el qual adverteix de “l’aparició de marcs monopolístics” en àrees com a recuperació i reciclatge. Com a exemple de bona pràctica, en Andimac citen el model belga Valipac: “Aporta valor a les indústries i al conjunt dels operadors. És eficient, basat en la lliure competència, estimula la participació dels agents i permet una incontestable valorització i coneixement del grau de compliment”. Valors que assisteixen a tots: “Les grans obres són autosuficients en matèria de gestió de residus, però el gran volum de mercat i residus no és aquí, ni estarà”.
Fonts de la Confederació Nacional de Construcció (CNC) consideren que en el context de la descarbonització “són claus la rehabilitació energètica d’habitatges i edificis, i el paper del sector de la construcció que escomet aquest tipus d’obres, però també és fonamental la conscienciació ciutadana, reflectida en l’ús i funcionament de l’habitatge o edifici”.
Des de l’aspecte d’avançar cap a l’economia circular, s’identifica com a clau comptar amb les infraestructures necessàries. Per exemple, per a garantir el reciclatge i tractament de materials en totes les regions de la geografia espanyola, alguna cosa que avui no ocorre.
En conclusió, el sector reconeix la importància del seu paper i assegura estar avançant. Un camí, cal no oblidar, imposat des de la pròpia legislació europea i espanyola amb normatives cada vegada més exigents com el propi Codi Tècnic de l’Edificació (CTE). També imposat per la dinàmica d’un mercat, per exemple, des d’un concurs públic que preval els criteris mediambientals.
Una demanda del mercat.
En la conversa amb José Andrés Martínez, director de Construcció i Indústria de la certificadora Aenor, es recorda amb insistència que a més no és possible entendre aquest canvi des d’un punt estrictament mediambiental. Cal fer-ho des dels nous criteris ESG, els factors ambientals, socials i de govern corporatiu, que estan condicionant la inversió en les empreses més enllà dels resultats purament econòmics.
“Per això tot també va d’avaluacions”, explica: “Hem de ser capaços de demostrar davant un tercer, davant el client, el valor. Per això és tan important una certificació independent, algú que avali que ho estic fent bé, com ho faig, i a més durant tota la vida de l’edifici”.
Martínez afirma que els operadors són conscients que “qui no avanci pot quedar-se fora del mercat: no sabem quan, però sí que tard o d’hora ocorrerà”. En conseqüència, identifica en aquelles empreses amb més recursos a l’avançada del canvi, però aquest tsunami afectarà a tots.
A més, anima a fer el pas com més aviat millor: “Si el cost que pot implicar el comparem amb l’increment de valor que guanya l’edificació, i el compromís que adquireix amb el seu entorn, resulta irrisori. Cal canviar de mentalitat i pensar que a més obres la teva oferta a un ventall nou, cada vegada hi ha més fons i organitzacions que a Espanya compren promocions senceres, i per a ells la sostenibilitat és un criteri de compra”. Una sostenibilitat sempre entesa des de criteris ESG.
Fons Next Generation, la gran oportunitat
“Una bona raó per a l’optimisme, són els 6.800 milions d’euros del Next Generation que la Comissió Europea ha transferit a fons perdut i crèdits per a la indústria de la construcció. D’aquesta quantitat, 3.400 milions aniran destinats a la rehabilitació d’habitatges”, recorda David Sabatés des de ITeC.
En CNC afirmen, que “l’impacte que pot tenir l’activitat del sector és essencial, perquè gran part d’actuacions i metes fixades en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència passen per la construcció, per les empreses i els professionals del sector”. Raó per la qual es reclama “agilitat per a evitar colls d’ampolla. Avui sabem que a penes estan arribant a l’economia real, és a dir, a les empreses. I la culpa no és només del Govern: moltes vegades l’Executiu el transfereix a les comunitats autònomes, i les traves burocràtiques apareixen aquí, o en les corporacions locals. Necessitem més agilitat”.
Visió similar comparteix ITeC. Sabatés reconeix que “la Comissió Europea té un sistema de contractes i justificació dels projectes molt provat”, no obstant això: “Quan la gestió d’aquests fons passa als estats membres i les seves autonomies, no sé per què, comencem a inventar nous processos d’adjudicació i justificació en comptes de copiar els que ja funcionen. La realitat és que, a Espanya, a penes s’ha introduït un 30% dels fons europeus que estaven pressupostats per a 2022”.
En aquest context, la CNC ha reclamat públicament usar fons europeus per a “impulsar un ‘pla renove’ que modernitzi la maquinària del sector, l’edat mitjana del qual aconsegueix els 18,5 anys. Rejovenir un parc de maquinària obsoleta i contaminant contribueix a augmentar la productivitat, seguretat i sostenibilitat, a més de promoure la creació d’ocupació”.
Frens per a avançar cap al nou model.
Però la velocitat és també important en aquest procés. El sector identifica frens per a avançar en la seva ecorevolució i per a asseure un nou model de producció, frens que podem resumir en cinc.
- Inconcreció legislativa i excés de burocràcia
Com ja hem vist, la burocràcia i la dificultat que ofereix una regulació del sector – a vegades amb diferents transposicions en cadascuna de les comunitats autònomes – en un dels més assenyalats.
“El legislador creu que el seu treball és promulgar lleis sense preocupar-se per veure com poden implementar-se, és a dir, el seu grau d’adaptabilitat a la realitat del teixit empresarial espanyol. Sovint també, sense preveure un disseny d’adaptació”, considera Moliner des de Andimac: “Els excessos reguladors mal plantejats són un greu problema per al desenvolupament econòmic, de les empreses i de la pròpia seguretat jurídica”.
En altres ocacions s’identifica inactivitat legislativa. Així s’assenyala des de CNC, en parlar de l’asfíxia per la inflació en els preus dels materials en les empreses, “fonamentalment en les pimes”. En la seva opinió fa falta “un reial decret llei de revisió de preus dels materials més ambiciosos, que inclogui els preus de l’energia i freni d’una vegada la preocupant tendència que quedin cada vegada més obres públiques desertes”.
- Alentiment en aprofitament de les noves tecnologies
També en la construcció, les noves tecnologies estan tensant al sector. En la capacitat d’adaptació a aquests nous models pot estar una part de la solució.
Des de Aenor, s’identifica en la construcció industrialitzada “un punt de partida perfecte per a pensar en processos més sostenibles. Si bé, el seu percentatge d’utilització a Espanya continua sent molt residual, de tot just el 5%”.
Des de Andimac es recorden dos frens en la seva adopció: l’encariment de costos i el seu potencial real en un mercat com l’espanyol. Sobre el segon punt, Moliner considera que “la major part de l’activitat no és industrializable, especialment la més artesanal, com són projectes molt a mesura i en general actuacions de rehabilitació i reformes”. No obstant això, no dubta que “quan sorgeixen solucions eficients i de baix risc per a l’instal·lador, acaben imposant-se”.
També avança a poc a poc l’edificació ecoeficient, que té en el protocol Level(s) la seva avaluació europea. Però en una anomenada a l’optimisme, Martínez parla del centenar d’habitatges que en l’actualitat està certificant Aenor a Madrid i Barcelona de les immobiliàries Pryconsa i Hàbitat, segons el citat estàndard Europeu de Sostenibilitat de l’Edificació. Mostra que s’avança en la direcció adequada.
- Falta de professionals qualificats
O simplement de professionals, com assenyalen alguns dels entrevistats. “Calculem que necessitem formar i/o requalificar a 700.000 nous treballadors en el sector”, s’assenyala des de CNC.
“La formació dels professionals també està llastrant la transició cap a una construcció més sostenible”, afirma Sabatés que aporta algunes dades: a Espanya existeixen uns 150 tècnics de LEED (Leadership in Energy and Environmental Design ), 100 assessors de la certificació BREEAM, 200 avaluadors de la certificació VERDE o 10 consultors del sistema DGNB . “Amb aquests números no anem a cap lloc, hauríem de trobar a un professional de la construcció sostenible en cada estudi d’arquitectura i enginyeria, en cada constructora i en cada promotora”.
- Falta de mesuradors
Una altra de les qüestions rellevants és la falta d’uns mesuradors estandarditzats que ajudin a mesurar els avanços d’una manera comparativa i sostingut en el temps, mostrant quines mesures són eficients i quines no.
“Mancant aquesta normativa en la qual es puguin secundar, la qual cosa està fent Aenor”, explica Martínez, “és treballar amb tots els sectors per a definir aquests indicadors que poguessin mesurar el grau de compromís d’aquesta sostenibilitat, i ho estem fent de la forma més harmonitzada que hem identificat”.
Punt en el qual Martínez es mostra optimista. El sector compta amb un marc general ja definit des de l’Administració en l’Annex de sostenibilitat de l’estructura, que ha servit de base a les certificadores per a l’elaboració de la seva graella d’indicadors durant un procés de consens i millora amb cadascun dels sectors implicats. Un procés que es considera imprescindible en el camí cap a una norma tècnica definitiva.
No es pot passar per alt que certificacions com la de producte sostenible, oferta per Aenor, implica més de 100.000 productes, tots ells d’una manera o un altre relacionats amb l’entorn de la construcció.
- Desinformació del comprador particular
Els frens que el sector de la construcció troba en aquesta evolució, són sens dubte nombrosos i impossibles de resumir en la seva complexitat. No obstant això, en aquesta exposició no s’hauria de passar per alt la falta de pressió dels ciutadans, del mercat d’adquisició d’habitatge, de locals comercials o oficines: Quants coneixen els beneficis d’estar, viure o treballar en un edifici sostenible?, pregunta David Sabatés:
“Tal vegada saben que l’edifici està certificat, però desconeixen els criteris ambientals sota els quals han estat dissenyats, els beneficis que comporten i com han d’usar-ho adequadament. A més, tots els usuaris haurien de saber que un augment del 2% en el pressupost d’obra d’un edifici invertit en millores d’aquest tipus, aporta un estalvi de fins al 20% al llarg de la seva vida útil, és a dir, deu vegades la inversió inicial”.
FONT IDEALISTA